investidura interruptus

Si la situació fos de normalitat, ahir hauria d’haver començat de debò la nova legislatura a Catalunya amb el debat d’investidura. Però no hi ha normalitat. I el que vam viure va ser una investidura interruptus.

La meva opinió: és el millor que podia passar, tal i com estava la cosa

((fotografía de l’agència EFE))

La cosa estava massa liada:  una investidura que venia condicionada pel TC i amb un candidat que, amb tota seguretat, no seria a l’hemicicle. Entenc els motius del President Torrent per a considerar que la millor manera de garantir els drets de TOTS els diputats i diputades (de Puigdemont i de tota la resta) era no fer el debat d’investidura en aquestes circumstàncies.

Però jo afegeixo un altre motiu, que crec que és el que hi ha realment en el fons de la cosa, i que crec que cal anar explicant també amb claredat: Si ahir hi hagués hagut el debat d’investidura, avui estaríem pitjor.

Si ahir hi hagués hagut investidura, avui hi hauria més gent afectada per la macro causa judicial contra la via unilateral d’independència (per començar, els membres de la nova Mesa del Parlament que haguéssin avalat fer el debat sense el candidat al Parlament)

Si hi hagués hagut investidura, avui els ex consellers i ex membres de la Mesa del Parlament que ja tenen causa oberta (els que estan a presó i els que no) tindrien el seu procés més difícil, perquè  haurien sumat una nova desobediència conscient al TC

I si ahir hi hagués hagut el investidura, avui Puigdemont no seria President de la Generalitat. Perquè avui no hi hauria publicació al Diari Oficial, ni signatura del Rei, i probablement ja hi hauria activada la suspensió cautelar per part del Tribunal Constitucional.

I em pregunto: realment valen la pena tots aquests costos judicials i dolorosos, per no res?

Ahir Roger Torrent va decidir guanyar temps i evitar aquest escenari per avui. Em sembla bé.

Però ara cal saber per a què servirá aquest temps.

Tot plegat haurà estat un pas sense sentit si només serveix per tornar al mateix punt, en bucle, d’aquí a quinze dies o un mes.

Goso sugerir a JxCat, ERC i CUP que aprofitin aquest “kit-kat” per abordar el moment amb una mirada diferent. Si realment l’independentisme vol fer valer la majoria parlamentària que ha obtingut a les darreres eleccions, potser els serviria treballar, ara si, un pla de legislatura. Un pla de Govern que els permeti explicar clar què volen fer (i què no faran). Deixar la grandiloqüència i els debats només de persones i baixar a l’arena, per començar a avançar. Sovint, quan el fons, el pla, el projecte es consensua, els debats de noms es desbloquegen.

Mentrestant,  no me’n puc estar de recordar que no hi ha temps a perdre, que la gent espera. La gent a la que jo represento i escolto. La que vol que es posin els reforços necessaris a la sanitat pública per desbloquejar la saturació a urgències i als CAPS, la que vol que els responguin ràpid si tenen dret o no a la Renda Garantida de Ciutadania, la que vol saber si els projectes de la seva entitat social, cultural o cívica podran realitzar-se aquest any i depenen de si hi ha Govern o no per a convocar subvencions…

Temps de pausa. Espero que serveixi per a la reflexió, i no per a augmentar la tensió.

 

Carta oberta a l’Alfred Bosch

Porto dies escoltant com ERC a Barcelona relaciona, sense rubor, la seva decisió respecte els Pressupostos municipals de la capital catalana amb el que fem el grup parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot al Parlament respecte els Pressupostos de la Generalitat per l’any vinent. Aquest cap de setmana he escoltat, per boca del portaveu dels republicans al consistori barceloní, Alfred Bosch, com es tornava a usar aquest argument per a justificar que enguany votaran en contra dels Pressupostos presentats pel govern municipal de BComú i PSC. Arribat a aquest punt, no me’n puc estar de fer-li arribar a l’Alfred Bosch i a la gent d’ERC 4 reflexions i una petició:

1.Senyor Bosch, si jo fos regidora o militant d’ERC a qualsevol dels més de 900 municipis que no són Barcelona ciutat, em sentiria ofesa. És d’un ‘barcelonacentrisme’ insultant considerar que els posicionaments polítics respecte els Pressupostos de la Generalitat de Catalunya han de respondre a lògiques barcelonines. Parlem dels Pressupostos que han de donar resposta a les necessitats de tot el país, també de tot el món local del país.

2. Darrera l’argument que es pot pactar vot favorable a un lloc per vot favorable a l’altre, sense importar quin sigui el contingut d’allò que es vota, hi ha una rèmora molt preocupant de mala política (alguns en dirien vella política). No vull pensar que el seu partit decideix així els seus vots en les principals lleis del país (com és la de Pressupostos)

3. Parlant de contingut, puc entendre que ERC Barcelona tingui diferències respecte la proposta del govern municipal de BComú i PSC. Però el que li he sentit argumentar aquest cap de setmana, quant a contingut, bàsicament és l’incompliment de compromisos durant l’any 2016 respecte Metro Marina, trasllat de la presó Model i gratuïtat del transport públic per als menors de 16 anys. Tots tres temes són, curiosament, de competència autonòmica, no pas municipal… sigui com sigui són temes que el govern de Barcelona ha mostrat voluntat de fer, substituint la falta d’acció de la Generalitat (que és a qui pertoca) i que, pel que jo sé, s’està treballant per a tancar el més aviat possible acord amb la Generalitat (en algun cas amb conselleries gestionades per ERC) per a poder-ho realitzar.

Entenc que si tot el que té a criticar dels pressupostos pel 2017 a Barcelona són incompliments de coses del 2016 que no depenen només de l’ajuntament, vol dir que no ha trobat elements de gruix a la proposta de pressupostos municipals per l’any vinent per a argumentar un vot en contra…

Nosaltres, en canvi, al Parlament, només fem que acumular informació (via premsa, per cert) de detalls dels possibles pressupostos de la Generalitat per l’any vinent que res tenen a veure amb uns pressupostos que realment apostin per fer un esforç per la justícia social. (de moment només apareixen detalls respecte ingressos – política fiscal)

4. Catalunya Sí Que Es Pot encara no ha decidit què votarà a uns Pressupostos de la Generalitat que encara no sabem ni com seran (especialment quant a despesa). De fet, dia rere dia oferim diàleg i negociació al Govern (en concret al cap del seu partit, el conseller Oriol Junqueras) per a que ens informi de què preveu incloure als pressupostos i per a que puguem intentar pactar com fer-los més socials i obtenir així un suport més ampli al Parlament. Però resulta que encara no hi ha hagut ni una sola reunió real, amb dades, de diàleg i negociació sobre els Pressupostos entre Junqueras o el seu equip, i nosaltres. Crec que no és aquest el cas del que està passant respecte el projecte de comptes municipals de la ciutat de Barcelona per l’any vinent.

 

petició:

Així doncs, i a mode de conclusió d’aquesta carta oberta, em permeto demanar-li, senyor Bosch, que si vostè vol votar NO als Pressupostos barcelonins, faci-ho i justifiqui-ho amb elements de contingut d’aquests. I si resulta que el motiu real és que volen dificultar-li a partir d’ara la gestió al govern municipal de Barcelona, només per interessos del seu partit cara al proper cicle electoral, expliqui-ho també.

Però si us plau, deixi d’usar-nos d’excusa al Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot, fins i tot deduint què votarem en temes que encara nosaltres no hem pogut ni valorar perquè no tenim el contingut per a debatre-ho com cal.

salutacions

Marta Ribas Frías, coordinadora nacional d’ICV i diputada de CatSíQueEsPot

Ens n’hem sortit!

Dijous passat es va debatre al Ple del Parlament la Moció sobre aliments que fan emmalaltir que vam presentar com a Catalunya Sí Que Es Pot, després de la interpel.lació feta al conseller de Salut al Ple anterior. Era una moció complexa i llarga, amb mesures d’afectació a àmbits ben diversos, com ara la publicitat, l’etiquetatge, l’agricultura, política fiscal, educació, salut, afers socials, compra pública…  I pràcticament totes les mesures que vam proposar s’han aprovat. Les més destacades, segurament:

• crear un impost per a les begudes amb excés de sucre o sodi que sigui efectiu durant l’any 2017
• regular eficaçment la publicitat dels productes amb excés de sucre, sal, greixos… especialment en la franja de publicitat destinada al públic infantil i juvenil
• limitar l’existència de productes insans en totes les instal.lacions públiques (no només a les escoles)

Però deixeu-me’n destacar una, de mesura aprovada, la del primer punt de la moció, que és de vital importància per a capgirar polítiques públiques respecte d’aquest tema que afecta greument la nostra salut pública:

• El Govern haurà d’elaborar, durant l’any vinent, un sistema de categorització d’aliments sans/insans, en base a les recomanacions de l’OMS i a les bases de la dieta mediterrània- per tant, amb criteris de salut pública, i no en base al que volen els lobbies del sector-  que serà la referència per a qualsevol de les polítiques públiques que es facin al respecte d’aquest tema.

També he de referir-me, per a lamentar-ho, que dues de les mesures més importants d e la moció, en canvi, no van prosperar, per aliança de JxSi i la dreta (PP en un cas, i PP i C’s en l’altre) Són aquestes:

• impost per als aliments que tinguin excés de sucre, sodi o greixos.
• prestació de 100€ mensuals per a infant a càrrec per a les famílies amb dificultats econòmiques, per a garantir a totes les famílies que tenen els recursos mínims per a poder garantir alimentació saludable als fills i filles.

Per si us interessa el tema, aquí teniu l’enllaç amb la seqüència del debat de la Moció a la sessió de dijous passat del Ple del Parlament:  http://www.parlament.cat/web/canal-parlament/sequencia/videos/index.html?p_cp1=7816106&p_cp3=7816907

 

Aliments insans, efectes en la salut i polítiques públiques al respecte

Menjar malament ens emmalalteix i ens mata. I això és el que està passant a Catalunya avui en dia. I les polítiques públiques ho permeten, si és que no ho afavoreixen.

Sobre això vaig interpel·lar ahir el conseller de Salut al Parlament, amb voluntat de visibilitzar un problema de salut pública de primer ordre i, evidentment, de plantejar propostes per a revertir-lo ((aquí podeu veure la interpel·lació http://www.parlament.cat/web/canal-parlament/sequencia/videos/index.html?p_cp1=7790532&p_cp3=7790746 ))

El tema, però, es mereix una entrada al bloc per recollir algunes dades, aclarir alguns conceptes (que la simplicitat dels missatges de twitter han pervertit) i provocar, si és possible, reflexió i debat seriós i rigorós a qui em llegeixi.

Unes quantes dades per a situar-nos:

Tres quartes parts de la nostra dieta actualment no és ni sana, ni nutritiva, ni de proximitat, ni fresca, ni natural. És bàsicament producte processat, que inclou excés de sal, sucres o greixos saturats.

En un país que presumim de tenir la millor dieta del món, la mediterrània, en algun moment de la història recent alimentar-nos ha passat de ser un acte nutritiu a una causa de malaltia.

Menjar ens emmalalteix

L’Alimentació insana està al darrera de les principals malalties que afecten la població: diabetis tipus 2, obesitat, malalties cardiovasculars, o certs tipus de càncer –el d’estómac i el de colon. La suma d’aquestes malalties causa la mort d’unes 90 mil persones a Espanya cada any, (11 mil a Catalunya) segons l’informe elaborat l’Aliança per l’Alimentació Saludable amb la campanya “Dame veneno” (http://vsf.org.es/dame-veneno )

Però també causen despeses evitables: només el cost sanitari directe de la diabetis tipus 2, obesitat i malalties cardiovasculars suposen un 26% de la despesa sanitària anual a Catalunya (segons estudi de l’any passat de la UB i la UIC) Això són uns 2.200M€ l’any.

cada dia que passa, menjar ens emmalalteix més :

En només dues dècades les xifres de població infantil amb sobrepès o obesitat a casa nostra s’han triplicat. És un problema que pateixen gairebé la meitat d’infants a Catalunya, segons dades de l’ Enquesta de Salut pública. Això és problema de present, però sobretot de futur: poden arrossegar seqüel.les de salut per a tota la vida, i es calcula que hi pot haver una reducció d’esperança de vida de 10 anys.

Quant a població adulta,  ja és un 51% la població catalana que té o obesitat o sobrepès.

I ens emmalalteix amb biaix de classe i de gènere:

I és que l’elecció del que mengem respon molt més a causes estructurals, que a decisions individuals.

La diferència de preu entre una dieta sana i una d’insana és d’un euro i mig per persona i dia. Per una família això pot comportar una diferència de més de 100€ per setmana.

Això fa que un 44% de la població a Catalunya no pugui seguir les recomanacions nutricionals d’una dieta sana, perquè no la poden pagar. Si a més volem que consumeixin producte local, fresc, de temporada, cal afegir-hi un 25% més de sobrecost. I si volem el prèmium de ser menjar ecològic, un 35% més.

Per tant, no. NO es pot atacar aquest problema de salut pública només amb campanyes d’educació que al·ludeixen a la responsabilitat individual de cadascú:

Cal un gir en les polítiques. Calen respostes carregades d’ideologia. I calen respostes múltiples i coordinades. Que ataquin les causes socials, econòmiques i culturals que causen aquest problema.

Quines són aquestes causes?:

Són múltiples, però el factor més importat, sens dubte, és el canvi de patró alimentari amb un increment molt important d’aliments processats que tenen alts continguts en greixos insans, sal i sucres afegits, com ja he comentat abans.

Aquest canvi l’han provocat les grans indústries alimentàries, que s’han convertit en un dels principals lobbies al món, i exerceixen el seu poder:

* amb un bloqueig constant de mesures per a identificar amb claredat el bon o mal perfil nutricional d’un aliment. (un 64% dels consumidors no entén res de les etiquetes sobre valors nutricionals i ingredients)

* inundant el mercat amb la seva publicitat enganyosa: 1 de cada 4 euros gastats en publicitat a Espanya (i a Catalunya) està relacionat amb l’alimentació. I molts d’aquests anuncis van destinats directament a la població infantil.

* i exercint l’especulació financera en el sector alimentari fent que s’hagi abandonat la preferència per l’agricultura comunitària o de proximitat. I fent que la que sobreviu ho faci a preus gens competitius al mercat. (accessibles, per tant, només a certes classes socials): En els últims 50 anys a l’Estat Espanyol s’han perdut 112 explotacions agrícoles o ramaderes al dia. Els darrers 8 anys el ritme s’ha duplicat. I això tb passa en les fases de transformació i comercialització. S’ho estan quedant tot les grans corporacions

Ja no entro en l’efecte que té també això en les condicions laborals en el sector primari (a tot el món) i en els efectes mediambientals (de pesticides, nitrats o cultius transgènics, o desaparició de biodiversitat…), ni en com tot plegat encara pot anar a pitjor si s’aproven i apliquen nous tractats comercials internacionals com el TTIP o el CETA

HI HA ALTERNATIVA:

Davant la magnitud del problema, la resposta de l´administració (tant l’espanyola com la catalana) s´ha basat només en campanyes amables de promoció de bons hàbits alimentaris i de salut. Segons la OMS, aquestes mesures s´han mostrat del tot ineficaces per reduir el problema.

Així, seguint les recomanacions internacionals, el que cal és posar en marxa mecanismes basats en el control de l’accés (especialment de les poblacions infantils, que són més vulnerables) d´aquest tipus de productes alimentaris insans. També control de la publicitat i promoció d’un etiquetatge clar respecte la qualitat nutricional de cada aliment. I l´aplicació de polítiques fiscals coherents amb les polítiques sanitàries, afavorint als aliments que han de formar part d´una dieta sana i equilibrada i penalitzant els que no ho son.

I en aquest sentit farem propostes, com a Catalunya Sí Que Es Pot, al proper Ple del Parlament, perquè l’alimentació insana no es un problema individual. És una pandèmia amb causes sistèmiques i estructurals. I davant d’aquestes causes cal fer política i valenta. Amb visió integral i amb voluntat de fer canvis estructurals. Propostes que no tenen perquè comportar despesa afegida. Sí estalvi. Però que evidentment, no serviran per a fer amics entre els lobbies d’aquest sector. 

 

Fent memòria sobre l’exclusió sanitària a Catalunya

Ahir el Govern de la Generalitat va donar llum verda al Projecte de llei d’accés universal a l’assistència sanitària 270b040c-c3aa-4472-8521-01e0bcde9f7b. És una bona notícia. Bona per a tota la gent afectada, o sigui, tota la societat catalana. I no m’estendré a explicar-ho perquè s’ha fet mil cops, que excloure persones de l’accés a l’assistència sanitària té efectes en la salut pública de tota la societat on viuen, a banda de ser més costós econòmicament a la llarga per al sistema sanitari d’aquell país.

No puc estar-me’n, però, d’expressar en aquest post 3 elements que m’han sorprès del tractament mediàtic que s’ha donat al tema, i que em fan tornar a caure en la tristor de veure com ni tan sols el periodisme té memòria, ni ganes de fer periodisme.

1 – en general, els mitjans han donat per bona la versió que ahir donava la portaveu del Govern Neus Munté sobre el fet que, a Catalunya, no s’ha exclòs a ningú de l’atenció sanitària des que el govern del PP va aprovar el nefast decret de 2012 que excloïa diversos col·lectius d’aquest dret. I es dona per bo sense ni tan sols contrastar-ho, ni mirar l’hemeroteca…

Us faig memòria: sense mitjans, via voluntariat, i amb molt d’esforç, les entitats de la xarxa Lapasucat (http://lapasucat.blogspot.com.es/)  porten des del 2012 denunciant l’exclusió existent a Catalunya. Aquí un exemple:  http://www.eldiario.es/catalunyaplural/diarisanitat/portes-sistema-sanitari-public_6_388171199.html

2 – enlloc, a cap mitjà, he vist que s’hagi esmentat que aquesta llei ja es va tramitar la legislatura passada – via projecte de llei presentat pel grup parlamentari d’ICV-EUiA – i que no es va aprovar a temps, abans d’acabar la legislatura, perquè CiU va usar el filibusterisme parlamentari de demanar prorrogues dels terminis per evitar complir així amb la tramitació d’urgència que s’havia pactat. (aquí una notícia apareguda a l’abril de 2015, quan la llei va passar el debat de totalitat al Parlament i va iniciar la seva tramitació http://www.aldia.cat/espanya/noticia-parlament-estudiara-donar-assistencia-sanitaria-irregulars-no-estiguin-empadronats-20150429194911.html )

Aquest punt no el trec per reivindicar, o rendir comptes, de la feina feta -que seria prou lícit- sinó per recordar-li al país i als seus mitjans de comunicació que aquesta llei fa més d’un any que podria ser una realitat a Catalunya. Que així ens vam instar els grups parlamentaris a l’abril de 2015 permetent que es tramités la proposta que jo vaig defensar, i que per motius espuris i gens justificables de la majoria de governabilitat d’aleshores (CiU-ERC), que és la mateixa que la d’ara substituint Unió per altres, hem perdut un any i mig en un tema que SI que corria pressa.

3 – tampoc a cap mitjà he vist que hagin parlat amb les nombroses entitats, institucions i partits que hem fet al·legacions o propostes de millora al text que ara ha aprovat el Govern. Estic segura que d’això encara tenim molt de temps per davant de parlar-ne en detall, així que no m’estenc. Tindrem temps i espai, entre d’altres, quan la llei entri a tramitació al Parlament. Però ja us avanço que és millorable. Molt.

Sigui com sigui, benvingut projecte de llei del Govern. Ja era hora. Junts pel Si el va prometre el 9N de l’any passat i finalment un any després entrarà al Parlament. Ara cal que el rematem bé i sigui realment útil per a la ciutadania que el necessita.

 

Sobre discurs del President Puigdemont al Debat de Política General: Canvi de paraules… però hi haurà canvi de fets?

Balanç: de 9 mesos o de 5 anys?

9 mesos. És el temps que porta al Govern el President Puigdemont. Aquest matí ell mateix en feia balanç en l’inici del Debat de Política General. Un balanç triomfalista… massa

Només fa falta un pèl de sentit comú per entendre que, en 9 mesos, no s’han construït les depuradores que hi ha per tot Catalunya, ni cap línia de tren o metro, ni s’ha creat un “sistema educatiu d’èxit” o “universitats top “ dels rànquings –paraules del President-, ni s’ha creat o canviat un model turístic… per esmentar només alguns exemples dels que ha posat el President

De fet, en 9 mesos el Govern de Junts pel Si ni tan sols ha aprovat lleis. Ni la dels Pressupostos. I per tant, el què ha fet aquest govern és mantenir, sobretot, les mateixes polítiques que han dut a terme els dos governs d’Artur Mas i CiU els darrers 5 anys. Polítiques que sobretot han estat marcades pels seus primers 2 anys (2011 i 2012), quan Mas va governar amb el suport del PP al Parlament i van aprovar un munt de lleis regressives i desreguladores –via lleis òmnibus- que encara no han estat revertides. I polítiques marcades per les retallades en inversió social d’aquells anys i els posteriors, que encara són vigents (ja que el Govern Puigdemont està governant amb pressupostos de 2015 del Govern Mas prorrogats, i sense fer ús del marge de maniobra que el Govern actual té via modificacions pressupostàries per a canviar-ne les prioritats)

Com a exemple simbòlic, el que passa amb la Renda Mínima d’Inserció, que continua aplicant-se retallada de criteris quan més pobresa i desigualtat tenim com a societat.

Canvi de paraules …

Sigui com sigui, s’ha de reconèixer que avui, en el discurs d’una hora i 40 minuts del President Puigdemont, hem sentit un discurs, uns arguments, unes paraules, que res tenen a veure amb les que escoltàvem en boca del President Mas els darrers 5 anys. Puigdemont parla de lluita contra les desigualtats, de sostenibilitat i eficiència energètica com a prioritats, de factors socials i salut o educació, de necessitat de més personal públic als serveis bàsics (mestres, mossos i metges).

Hi ha hagut un canvi de paraules, d’un discurs neoliberal pur del senyor Mas, a un discurs de social-liberalisme, per a etiquetar-lo d’alguna forma. Però només són paraules, no fets.

Puigdemont ha parlat del país que volem, no del país que tenim. I ho ha fet confonent, volgudament, aquests dos conceptes. Així, i només així, s’entén que el President parli d’un sistema educatiu d’èxit que redueix el fracàs escolar –i no reconegui que el motiu d’aquesta reducció és que els i les joves ja no abandonen els estudis per anar a treballar, perquè no hi ha feina- o no reconegui que som a la cua de la cua d’Europa en percentatge d’inversió en educació, com diu el darrer informe de la Fundació Bofill (http://www.fbofill.cat/publicacions/reptes-de-leducacio-catalunya-anuari-2015)

Només confonent realitats amb voluntats es pot afirmar que es prioritza la infància quan el més calent està a l’aigüera respecte el desplegament pendent de la Llei d’Infància i Adolescència i quan informes diversos ens mostren que encara hi ha un de cada 4 infants vivint sota el llindar de la pobresa a Catalunya.

I només amb voluntat de confondre es pot dir que s’estan complint un 75% de les propostes aprovades al Ple emergència social del març passat, o es pot mostrar cofoisme respecte situació del sistema sanitari públic català quan som la segona comunitat autònoma, per la cua, en inversió en sanitat pública per habitant. Aquí un informe que ho rebat:   http://www.fadsp.org/index.php/sample-sites/manifiestos/1296-los-servicios-sanitarios-de-las-ccaa-informe-2016

Canvi de fets?

Però preferim ser constructius i reconèixer que, de les paraules del President, si entenem que són sobre el país que volem, algunes ens poden agradar. I que ara el que toca és remar totes plegades per a fer realitat allò que sí que corre pressa de debò en aquest país.

I com que ho volem de debò, oferim una via: són les resolucions que presentarem en aquest Ple de Debat de Política General des del grup parlamentari de CatSiQueEsPot. Resolucions per a posar solucions aquest curs polític a situacions greus de desigualtats socials i de gènere, a mesures de millora democràtica i dels nostres serveis públics bàsics, per a tenir recursos per a fer-ho a través de polítiques fiscals redistributives, i per a donar solució també al conflicte polític entre Catalunya i Espanya que requereix d’un referèndum si o si, amb garanties i amb conseqüències jurídiques i polítiques.

L’objectiu és passar de les paraules, als fets. Corre pressa. Demà, i en el debat de Pressupostos d’aquí a un mes, veurem si hi ha voluntat real o no

Mals inicis…

5 notícies em fan acabar avui el dia amb el mal gust de boca que estem tenint molts mals inicis per a les noves legislatures catalana i espanyola, i un molt mal inici d’any:

1 – l’acord de PP, PSOE i C’s per a la Mesa del Congreso, que va lligat a la voluntat de fer impossible que En Comú-Podem (però també la marea gallega i Compromís) tinguem grup propi al Congrés dels Diputats. I que fa presagiar un possible bloc contrari als interessos de Catalunya a la cambra baixa de Les Corts. Però que sobretot demostra que el PSOE no ha sabut llegir ni entendre encara l’expressió tan clara que hi va haver el 20D de la plurinacionalitat que existeix a Espanya i que ha d’estar representada al Congrés.

2 – l’afirmació d’Oriol Junqueras, que demà serà nomenat vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Finances, que potser no s’aproven Pressupostos de la Generalitat, aquest any 2016, i que aniríem tirant tot l’any amb pressupostos prorrogats. Això significa que no s’aplicarà cap nova mesura valenta per atacar la situació d’emergència social de la ciutadania de Catalunya, i que ni tan sols compliran amb el Pla de Xoc promès a la CUP (que ja era totalment insuficient, com vaig argumentar en un post anterior)

3 – el primer nomenament que ha fet el nou Govern de la Generalitat (tot i que per via indirecta, a través del Consell de Govern de la CCMA): Saül Gordillo nou director de Catalunya Ràdio. Periodista expert en xarxes, però totalment bolcat al procés, ex soci del nou President Puigdemont, proposat per ERC (que fa ben poc s’omplien la boca de “desgovernamentalització” i “despartidització” dels mitjans públics) i que genera poca esperança que farà retornar la ràdio pública de Catalunya al paper de ser la ràdio de totes i tots els catalans. I els rumors apunten que hi haurà nomenament imminent d’un nou director de TV3, i que podria ser encara un perfil per l’estil…

4 – i demà el que es farà oficial és el nou Govern de la Generalitat. Almenys els nous consellers i conselleres. Caldrà donar-los un marge de temps per demostrar quin tarannà tenen i què pensen fer (marge curt, però, que ja portem 3 mesos perduts i moltes emergències a resoldre acumulades). Però de moment, també en això comencem malament: difuminen Treball i Benestar en una sola conselleria, quan son dues de les prioritats clares i principals que cal abordar. I de nou es repeteix l’esquema convergent de situar Medi Ambient i sostenibilitat en la conselleria de Territori i infraestructures. Clar, que seria utòpic esperar res diferent quan el govern torna a ser presidit per CDC, i aquesta àrea també la porta Convergència.

5 – i per acabar, però no per això menys important, avui hem tingut noves mostres de masclisme: des del més brutal que acaba amb la vida d’una dona (a Vila-seca, primera víctima mortal de la violència masclista a Catalunya aquest any) , fins al més acceptat però no per això menys perillós, de considerar objecte de crítica que una diputada vagi amb la seva criatura de mesos al Congrés per a poder exercir la seva tasca de diputada i, alhora, donar de mamar la criatura.

No anem bé…

Desmuntant la proposta de Pla de Xoc social de Junts pel Si

Ahir Junts pel Si va fer públic el darrer document de proposta que fan a la CUP per a que els facin suport a fer Mas President. Més enllà de la confusió que ha generat el document sobre si és un acord, un pre-acord o una proposta… el tema bé es mereix una valoració una mica acurada sobre les propostes que inclou.

En aquest post al bloc intento desgranar les mesures del Pla de Xoc, a partir de la informació extra que suposa ser diputada al Parlament  i haver-ho estat en la legislatura passada. I lamentablement, amb aquesta informació i bagatge, només puc dir que el document és un nou cas de nadala avançada (com ja va passar amb l’annex social de la declaració del 9N): tot plegat és fum, fum, fum.

Vaig a pams:

1 – l’àmplia majoria de les propostes del Pla de Xoc són propostes que ja s’havien aprovat durant la legislatura passada al Parlament (i que el govern d’Artur Mas, amb el suport parlamentari d’ERC, no havien complert)

• Incrementar les beques de menjador i ampliar-les a l’estiu.

S’havia aprovat  en dues mocions d’ICV-EUiA, i amb compromisos més ambiciosos que el que diuen ara. En concret es va aprovar “partida pressupostària oberta” i ampliar-les a períodes no lectius (hivern, setmana santa i estiu)

Moció 34/X, sobre la pobresa infantil i les beques de menjador (juliol 2013)

Moció 196/X del Parlament de Catalunya, sobre els menjadors escolars (abril 2015)

També es van aprovar compromisos al respecte al Ple de Pobresa (el març de 2014)

DEL QUE DIUEN AL QUE FAN:

• No s’han complert en els darrers 2 anys aquests compromisos ja aprovats.
• Ara el govern en funcions esta canviant normatives que poden fer que les AMPAS no puguin gestionar els serveis de menjadors escolars (com denunciava la FAPAC de la setmana passada), cosa que també contravé allò aprovat en mocions al Parlament.

 

• Ampliar la renda mínima d’inserció, en 70 milions addicionals. O sigui, retornar a allò que existia abans que l’estiu de 2011 el Govern Mas, amb el suport del PP, retallés la RMI. Però no diuen res de Renda Garantida de Ciutadania, que s’està tramitant via ILP al Parlament (ILP que, per cert, compta amb el suport de la CUP) El que proposa ara JxSi és fins i tot menys que el que CiU ja proposava en les seves esmenes a la ILP de la RGC en la legislatura passada. Esmenes que anaven en la línia de millorar la RMI i que el propi govern va quantificar en 328M€ (ara parlen de 70M€) I evidentment és molt menor que el que proposaven les esmenes d’ERC a la ILP de la RGC, que segons els comptes fets pel Govern comportaven una inversió de 524M€

 

• Prestacions de la llei de dependència, amb una inversió de 50 milions.

DEL QUE DIUEN AL QUE FAN:

• la consellera Munté, ha incrementat el darrer any el copagament a Catalunya i ha canviat el sistema fent que compti el patrimoni, cosa que, com ja s’ha denunciat reiteradament al Parlament i també han fet les entitats del sector, ha incrementat el que copaguen molts beneficiaris i beneficiàries en un 40 i 50%
• els darrers mesos el Govern Mas ha arribat a acords amb entitats del sector per a resoldre parcialment els problemes que ha generat aquest increment del copagament. Cap d’aquests acords no s’està aplicant.

 

• Suport a les escoles bressol de tot Catalunya, amb 15 milions d’euros més. Quan el que cal és que compleixin els convenis vigents i paguin als ajuntaments per plaça creada i per manteniment d’aquestes!! Res de caritat, garantia de drets, que la consellera Rigau es va carregar eliminant absolutament la partida per a cobrir aquesta competència, que és de la Generalitat, deixant als ajuntaments desemparats, fent ús d’una absoluta deslleialtat institucional. I el que cal és el pagament del deute acumulat els darrers anys per no haver complert amb aquesta obligació.

 

• Recuperar el pla de barris del Govern tripartit, amb una inversió de 10 milions d’euros.  Però en aquest cas tampoc no diuen res del pagament del deute que el Govern manté amb els ajuntaments per mesures d’aquest Pla dels darrers anys.

 

• Aturar el Consorci Sanitari de Lleida.  Però resulta que el 30 d’abril de 2015 el Parlament ja va aprovar, amb els vots de CiU, d’ERC, del PSC i del PP, instar el Govern a aturar la creació del consorci sanitari de Lleida “mentre no hi hagi consens al territori que pugui avalar aquest projecte”. Aleshores la CUP va votar-hi en contra pels dubtes sobre si l’aturada era enganyosa.

           I un mes abans, el març, s’havia aprovat aturar del tot el Consorci, a través d’una moció que vaig defensar jo mateixa al Ple del Parlament

DEL QUE DIUEN AL QUE FAN:

• Mentrestant, ja estan implantant, per baix, les estructures pel futur consorci. Perquè quan puguin desencallar-ne els estatuts estigui tot a punt (per més detalls, la Marea Blanca Lleida)
• I acaben d’aprovar modificació sospitosa (i opaca, com sempre) dels Estatuts de GSS, un dels membres que ha de crear el Consorci de Lleida.

 

• Lluitar contra la pobresa energètica i contra els desnonaments. Bàsicament proposen complir la llei aprovada juliol passat al Parlament.

DEL QUE DIUEN AL QUE FAN:

• Es comprometen a aprovar reglaments per a desplegar-la per via d’urgència, però de moment, cap notícia que estiguin treballant-los… Si haguessin volgut, ja els podrien haver dut al nou Parlament per a ser aprovats.

 

• reducció d’un 50% del temps mig de les llistes d’espera de primera visita a especialista i proves diagnòstiques. Aprovat en nombroses mocions al Parlament, i també al Ple Extraordinari Salut de l’estiu passat. Però no tenim notícies que hagin fet res per a fer-ho efectiu.

 

• Garantir l’accés als tractaments mèdics i farmacològics de forma universal i gratuïta a totes les persones afectades per Hepatitis C. Aprovat en una resolució conjunta fa més d’un any a la comissió de salut.

 

• Garantir l’accés als tractaments farmacològics de forma universal a totes les persones.  Aprovat en diverses ocasions en mocions al Parlament durant els darrers dos anys, a partir de traslladar les reivindicacions de LaPasucat. I finalment, garantit just abans d’eleccions (a finals de juliol) via modificació de la instrucció vigent per a no aplicar el RDL del PP de 2012.

 

• Pla de rescat de les persones afectades per Síndromes de Sensibilitat Central. Aprovat en una resolució a la comissió de Salut de l’estiu passat. Molt més àmplia, per cert, que el que diuen ara…

• l’abandonament de Barcelona World projecte de joc i immobiliari que ja estava mig mort després de la retirada de l’empresari Bañuelos, les discrepàncies d’ERC i que el mateix Raül Romeva hagués dit en campanya que el projecte estava congelat.

DEL QUE DIUEN AL QUE FAN:

mentrestant, com bé us pot informar la Hortènsia Grau, diputada de Tarragona que ha batallat el tema des del primer dia, el Pla Director Urbanístic sobre el BCNWorld segueix el seu tràmit…

 

• el tema d’Aigües Ter-Llobregat. Sobre el qual només proposen “revisar la privatització durant la legislatura següent en el marc d’un hipotètic procés constituent”. O sigui, fum, i totalment insuficient!

 … i així podríem seguir eternament, punt per punt.

 

2 – sobre el compromís pressupostari: el pla de xoc social que proposen diuen que és incrementant 270 M € la inversió social.

• L’ajuntament de Barcelona, el setembre, va rascar 100 M € extres per a pla de xoc dins d’aquest any. És un 4% del pressupost municipal. El que comprometen JxSi és un 0’5% del pressupost de la Generalitat…
• Ja havien compromès pressupost contra la pobresa en el Ple Extraordinari Pobresa fa un any i mig, i en anuncis diversos de la consellera Munté durant els darrers 3 anys… sempre han estat anuncis trampa. No eren més diners, eren els mateixos posats diferent

CONCLUSIÓ:

Un cop més, fum, fum, fum.

Propostes que ja han estat aprovades els darrers anys, que ja podrien haver dut a terme, però que el govern Mas, amb el suport parlamentari d’ERC, no han fet.

I pretenen que algú es cregui que ara sí que ho faran.

I que, sobretot ho faran si qui ho lidera és en Mas.

Company@s de la CUP, que no us venguin gat per llebre.

De l’únic que va el document que us posen a debat de la vostra assemblea és de mantenir en Mas a la presidència i d’embolicar-lo amb endolziments que no alimenten però que poden fer més fàcil que us l’empasseu.

 

 

En comú, guanyem

La victòria d’En Comú – Podem diumenge a Catalunya a les Eleccions Generals demostren, al meu modest parer, almenys 4 elements a tenir en compte:

1 – La suma de les esquerres, multiplica. O com dic al títol, en comú guanyem. Ja s’havia demostrat a molts pobles i ciutats el 24 de maig, a les eleccions municipals, però aquest cop ha estat ben clar: quan les esquerres sumen, els resultats sorprenen. Ja fa molt de temps que la gent ens ho demana. I quan ho fem, i demostrem que realment estem sumant amb sinceritat i generositat, la gent respon.

2 – Les voluntats de canvi de la ciutadania són per canviar les seves condicions de vida. I per millorar-les! Per tant, les propostes per generar feina digna i polítiques de garanties de rendes, per valorar les feines de cura, per prioritzar el rescat social i per garantir els drets humans bàsics i redistribuir la riquesa convencen i fan majoria.

3 – Ens cal, com l’aigua, un rescat democràtic. Noves formes de fer política, debat real i constant AMB la ciutadania sobre les prioritats de les administracions, i acabar per fi amb la corrupció (la ilegal i la legal) que mina les nostres institucions i la confiança en elles.

4 – La sortida del bloqueig d’empat etern a què ens va portar el marc plebiscitari del 27S és retornar a allò que fa amplis consensos al país: Referèndum. Cal batallar per tenir-lo quan abans possible, i desencallar per fi l’atzucac nacional amb democràcia. I els prop d’un milió de vots a En Comú-Podem el 20D demostra que això ho creiem gent de diverses sensibilitats en el tema nacional. I que cal aprofitar la finestra d’oportunitat que suposa que més de 5 M de persones hi hagin fet suport també a la resta d’Espanya.

i la propina – tot això que he dit a les 4 conclusions prèvies, a Catalunya és incompatible i incoherent traduir-ho en una investidura d’en Mas com a President.

4 conclusions bàsiques i una propina poc aprofundides, com veieu, però que de ben segur caldrà tenir molt en compte per a les moltes decisions polítiques complicades que hi haurà els propers mesos, tant a Espanya, com a Catalunya.

Desmuntant l’annex suposadament social de la Resolució de Junts pel Si i la CUP

TÍTOL ALTERNATIU: Com el Nadal s’avança a 9 de novembre amb un paper que és fum, fum, fum.

Suposo que ja deu ser poca gent la que no sàpiga que ahir, al Parlament, es va aprovar una resolució de Junts pel Si i la CUP per a iniciar el “procés de desconnexió” de Catalunya respecte d’Espanya. Curiosament, després que CatSíQueEsPot vam presentar proposta alternativa amb clara prioritat per resoldre l’emergència social, Junts pel Si i la CUP van registrar una auto-esmena (cosa poc habitual al Parlament) afegint un annex suposadament social a la seva resolució.

Podeu consultar la resolució complerta aprovada, amb l’annex inclòs, en aquest ENLLAÇ 

Suposo que haureu vist i sentit a tots els mitjans de comunicació que aquest annex és un text d’alt contingut i compromís social. Doncs el que us deia a l’inici d’aquest post: fum, fum, fum.

Intentaré desmuntar-vos en aquest post, punt a punt, el que diu o significa realment el famós annex:

Punts 1 i 2 – pobresa energètica i habitatge.

Bàsicament parlen de desplegar la llei 24/2015 aprovada el juliol passat (ILP promoguda per PAH i aliança contra la pobresa energètica). Crec que poc (massa poc) contundent si bàsicament us dic que escriure, com a compromís, que faràs allò que estàs obligat a fer com a Govern (desplegar una llei) és un compromís ben tou… Per tant, FUM.

Punt 3 – salut. Només es comprometen a dues coses:

• Acabar amb l’exclusió sanitària. O sigui, no complir Reial Decret Llei del PP de 2012. Això els ho demanen des de 2012 les entitats del sector (coordinades a la plataforma LaPASUCAT), i el Síndic, i la Taula del Tercer Sector Social… i els diputats/des d’ICV-EUiA des del Parlament:

el febrer de 2014 es va aprovar en Moció al Ple del Parlament que calia refer la instrucció del CatSalut sobre aquest          tema per a garantir de debò a Catalunya l’eliminació de l’exclusió sanitària

Davant el no compliment, a principis de 2015 registràvem una proposició de llei per a garantir-ho per llei catalana (però sobretot, per forçar el Govern a actuar i complir) A l’abril aconseguíem que la proposició de llei superés el debat de totalitat. Durant la tramitació de la llei (que ciu va ralentitzar) finalment el Govern va actuar. I el juliol s’aprovava una nova instrucció sobre el tema, pactada amb les entitats del sector, per a resoldre els casos encara existents d’exclusió sanitària a Catalunya

Per tant, es comprometen a complir una instrucció ja aprovada pel Govern el juliol passat (un any i mig més tard que el Parlament via moció ICV-EUiA va aprovar instar-los a fer-ho), que va en la mateixa línia que instruccions o decrets d’altres governs autonòmics espanyols que tampoc estan complint el reial decret llei del PP de 2012. O sigui, FUM.

• No realitzar nous concursos per la gestió de CAPs. Tema que ha estat aprovat en diverses mocions i resolucions al Parlament durant el darrer any. I no afegeixen res de nou, perquè no expliquen com ho faran. O sigui, FUM.

 Punt 4- Educació.

Només parlen de no complir la Llei Wert. Però no és cert: ja s’està complint parcialment amb les proves a 3er de primària. Aquí s’explica breument

I recordo que en cap moment la Rigau ni ningú de CDC s’han mostrat contraris a l’ensenyament de religió que també imposa la llei Wert…

No l’aplicaran en cap aspecte de la llei? Tirarà enrere la Rigau les proves a 3er de primària? I què passa amb beques menjador, amb concerts a escoles d’el.lit que segreguen, amb necessitat d’inversió en noves escoles, amb la retallada brutal feta a elements d’escola inclusiva… I amb els preus dels estudis universitaris! D’això no diuen res?  Més FUM.

Punt 5 – Garantia de les llibertats públiques.

Totalment d’acord. Tots ens oposem a la llei mordassa del PP. Però mentrestant, el Govern de la Generalitat manté acusacions contra sindicalistes per vagues generals a Catalunya. FUM (i ben negre…)

Punt 6 – Administracions locals

Dir això i no dir res sobre la necessitat de fer llei de governs locals catalana i llei de finances locals, complint així el que diu l’Estatut de Catalunya, és no dir res.

Clar, que la si la llei de governs locals que volen fer és com la que ja va proposar el Govern de CiU el mandat passat… que era com la LRSAL (llei del PP que intenta escanyar competències locals) però en català, millor que no diguin res!

Potser també cal recordar-los que qui ha ofegat financerament els ajuntaments els darrers 5 anys ha estat la Generalitat governada per Artur Mas, amb retallada d’un 20% dels recursos del Fons de Cooperació Local destinats als ajuntaments des de 2010 i un 73% dels fons del PUOSC (pla per a inversions des del món local) des de 2012. I incomplint els convenis amb el món local sobre finançament d’escoles bressol, escoles de música i d’art …

O sigui que parlar de “donar eines als ajuntaments per complir amb les seves competències”… fa molt de tuf a FUM

Punt 7 – persones refugiades 

((afegit a posteriori gràcies a la Gaby Poblet))

Hipocresia absoluta. Només cal preguntar a les entitats catalanes (xarxa asil.cat) que venen reclamant al govern des de fa dos anys el desplegament del “pla de protecció Internacional” i la dotació pressupostaria per a poder atendre les necessitats de les persones refugiades que ja són a Catalunya. Es calcula que són centenars de famílies d’Ucraïna, Siria i països africans, potencials sol.licitants d’asil, que estan desprotegides i al carrer. I això sí que és competència de la Generalitat.

O sigui FUM, i del negre!!!

Punt 8 – avortament

És d’un cinisme brutal. Parlen de garantir el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs segons llei d’igualtat catalana. I la llei d’igualtat catalana (per exigència del grup de CiU) el garanteix “segons normativa vigent”. La normativa vigent és la llei espanyola, que és orgànica.

O sigui, FUM. No s’estan comprometent a res de nou. I si realment volguessin deixar clar que hi haurà marc legal propi, que es comprometin a fer llei de salut sexual i reproductiva catalana (cosa que ja es va treballar en un grup de treball específic la legislatura passada i va quedar aturat)

I punt 9 – pla de xoc social i revisió de la gestió del deute.

Només parla de la gestió del deute. I de destinar aquests fons a un pla de xoc social. Quant al tema deute, no hi entenc prou per opinar. Però de pla de xoc social, només hi ha el títol. No detallen quines són les prioritats d’aquest pla.

Crec que cal dir amb contundència que no hi ha pla de xoc social creïble en el moment que estem vivint i que realment plantegi acabar amb la pobresa extrema si no inclou com a prioritat ineludible la Renda Garantida de Ciutadania. I en tot el document no en diuen res.

Si heu arribat fins aquí i encara creieu que l’Annex de la resolució realment és revolucionària i social, doncs bon vent i barca nova.  A mi, com veieu, amb informació extra que em dóna el fet de ser (i haver estat) diputada, només em fa sentir campanes i olor a torró:  FUM, FUM, FUM!!