Si la situació fos de normalitat, ahir hauria d’haver començat de debò la nova legislatura a Catalunya amb el debat d’investidura. Però no hi ha normalitat. I el que vam viure va ser una investidura interruptus.
La meva opinió: és el millor que podia passar, tal i com estava la cosa
((fotografía de l’agència EFE))
La cosa estava massa liada: una investidura que venia condicionada pel TC i amb un candidat que, amb tota seguretat, no seria a l’hemicicle. Entenc els motius del President Torrent per a considerar que la millor manera de garantir els drets de TOTS els diputats i diputades (de Puigdemont i de tota la resta) era no fer el debat d’investidura en aquestes circumstàncies.
Però jo afegeixo un altre motiu, que crec que és el que hi ha realment en el fons de la cosa, i que crec que cal anar explicant també amb claredat: Si ahir hi hagués hagut el debat d’investidura, avui estaríem pitjor.
Si ahir hi hagués hagut investidura, avui hi hauria més gent afectada per la macro causa judicial contra la via unilateral d’independència (per començar, els membres de la nova Mesa del Parlament que haguéssin avalat fer el debat sense el candidat al Parlament)
Si hi hagués hagut investidura, avui els ex consellers i ex membres de la Mesa del Parlament que ja tenen causa oberta (els que estan a presó i els que no) tindrien el seu procés més difícil, perquè haurien sumat una nova desobediència conscient al TC
I si ahir hi hagués hagut el investidura, avui Puigdemont no seria President de la Generalitat. Perquè avui no hi hauria publicació al Diari Oficial, ni signatura del Rei, i probablement ja hi hauria activada la suspensió cautelar per part del Tribunal Constitucional.
I em pregunto: realment valen la pena tots aquests costos judicials i dolorosos, per no res?
Ahir Roger Torrent va decidir guanyar temps i evitar aquest escenari per avui. Em sembla bé.
Però ara cal saber per a què servirá aquest temps.
Tot plegat haurà estat un pas sense sentit si només serveix per tornar al mateix punt, en bucle, d’aquí a quinze dies o un mes.
Goso sugerir a JxCat, ERC i CUP que aprofitin aquest “kit-kat” per abordar el moment amb una mirada diferent. Si realment l’independentisme vol fer valer la majoria parlamentària que ha obtingut a les darreres eleccions, potser els serviria treballar, ara si, un pla de legislatura. Un pla de Govern que els permeti explicar clar què volen fer (i què no faran). Deixar la grandiloqüència i els debats només de persones i baixar a l’arena, per començar a avançar. Sovint, quan el fons, el pla, el projecte es consensua, els debats de noms es desbloquegen.
Mentrestant, no me’n puc estar de recordar que no hi ha temps a perdre, que la gent espera. La gent a la que jo represento i escolto. La que vol que es posin els reforços necessaris a la sanitat pública per desbloquejar la saturació a urgències i als CAPS, la que vol que els responguin ràpid si tenen dret o no a la Renda Garantida de Ciutadania, la que vol saber si els projectes de la seva entitat social, cultural o cívica podran realitzar-se aquest any i depenen de si hi ha Govern o no per a convocar subvencions…
Temps de pausa. Espero que serveixi per a la reflexió, i no per a augmentar la tensió.
Marta Ribas 