Menjar malament ens emmalalteix i ens mata. I això és el que està passant a Catalunya avui en dia. I les polítiques públiques ho permeten, si és que no ho afavoreixen.
Sobre això vaig interpel·lar ahir el conseller de Salut al Parlament, amb voluntat de visibilitzar un problema de salut pública de primer ordre i, evidentment, de plantejar propostes per a revertir-lo ((aquí podeu veure la interpel·lació http://www.parlament.cat/web/canal-parlament/sequencia/videos/index.html?p_cp1=7790532&p_cp3=7790746 ))
El tema, però, es mereix una entrada al bloc per recollir algunes dades, aclarir alguns conceptes (que la simplicitat dels missatges de twitter han pervertit) i provocar, si és possible, reflexió i debat seriós i rigorós a qui em llegeixi.
Unes quantes dades per a situar-nos:
Tres quartes parts de la nostra dieta actualment no és ni sana, ni nutritiva, ni de proximitat, ni fresca, ni natural. És bàsicament producte processat, que inclou excés de sal, sucres o greixos saturats.
En un país que presumim de tenir la millor dieta del món, la mediterrània, en algun moment de la història recent alimentar-nos ha passat de ser un acte nutritiu a una causa de malaltia.
Menjar ens emmalalteix
L’Alimentació insana està al darrera de les principals malalties que afecten la població: diabetis tipus 2, obesitat, malalties cardiovasculars, o certs tipus de càncer –el d’estómac i el de colon. La suma d’aquestes malalties causa la mort d’unes 90 mil persones a Espanya cada any, (11 mil a Catalunya) segons l’informe elaborat l’Aliança per l’Alimentació Saludable amb la campanya “Dame veneno” (http://vsf.org.es/dame-veneno )
Però també causen despeses evitables: només el cost sanitari directe de la diabetis tipus 2, obesitat i malalties cardiovasculars suposen un 26% de la despesa sanitària anual a Catalunya (segons estudi de l’any passat de la UB i la UIC) Això són uns 2.200M€ l’any.
cada dia que passa, menjar ens emmalalteix més :
En només dues dècades les xifres de població infantil amb sobrepès o obesitat a casa nostra s’han triplicat. És un problema que pateixen gairebé la meitat d’infants a Catalunya, segons dades de l’ Enquesta de Salut pública. Això és problema de present, però sobretot de futur: poden arrossegar seqüel.les de salut per a tota la vida, i es calcula que hi pot haver una reducció d’esperança de vida de 10 anys.
Quant a població adulta, ja és un 51% la població catalana que té o obesitat o sobrepès.
I ens emmalalteix amb biaix de classe i de gènere:
I és que l’elecció del que mengem respon molt més a causes estructurals, que a decisions individuals.
La diferència de preu entre una dieta sana i una d’insana és d’un euro i mig per persona i dia. Per una família això pot comportar una diferència de més de 100€ per setmana.
Això fa que un 44% de la població a Catalunya no pugui seguir les recomanacions nutricionals d’una dieta sana, perquè no la poden pagar. Si a més volem que consumeixin producte local, fresc, de temporada, cal afegir-hi un 25% més de sobrecost. I si volem el prèmium de ser menjar ecològic, un 35% més.
Per tant, no. NO es pot atacar aquest problema de salut pública només amb campanyes d’educació que al·ludeixen a la responsabilitat individual de cadascú:
Cal un gir en les polítiques. Calen respostes carregades d’ideologia. I calen respostes múltiples i coordinades. Que ataquin les causes socials, econòmiques i culturals que causen aquest problema.
Quines són aquestes causes?:
Són múltiples, però el factor més importat, sens dubte, és el canvi de patró alimentari amb un increment molt important d’aliments processats que tenen alts continguts en greixos insans, sal i sucres afegits, com ja he comentat abans.
Aquest canvi l’han provocat les grans indústries alimentàries, que s’han convertit en un dels principals lobbies al món, i exerceixen el seu poder:
* amb un bloqueig constant de mesures per a identificar amb claredat el bon o mal perfil nutricional d’un aliment. (un 64% dels consumidors no entén res de les etiquetes sobre valors nutricionals i ingredients)
* inundant el mercat amb la seva publicitat enganyosa: 1 de cada 4 euros gastats en publicitat a Espanya (i a Catalunya) està relacionat amb l’alimentació. I molts d’aquests anuncis van destinats directament a la població infantil.
* i exercint l’especulació financera en el sector alimentari fent que s’hagi abandonat la preferència per l’agricultura comunitària o de proximitat. I fent que la que sobreviu ho faci a preus gens competitius al mercat. (accessibles, per tant, només a certes classes socials): En els últims 50 anys a l’Estat Espanyol s’han perdut 112 explotacions agrícoles o ramaderes al dia. Els darrers 8 anys el ritme s’ha duplicat. I això tb passa en les fases de transformació i comercialització. S’ho estan quedant tot les grans corporacions
Ja no entro en l’efecte que té també això en les condicions laborals en el sector primari (a tot el món) i en els efectes mediambientals (de pesticides, nitrats o cultius transgènics, o desaparició de biodiversitat…), ni en com tot plegat encara pot anar a pitjor si s’aproven i apliquen nous tractats comercials internacionals com el TTIP o el CETA
HI HA ALTERNATIVA:
Davant la magnitud del problema, la resposta de l´administració (tant l’espanyola com la catalana) s´ha basat només en campanyes amables de promoció de bons hàbits alimentaris i de salut. Segons la OMS, aquestes mesures s´han mostrat del tot ineficaces per reduir el problema.
Així, seguint les recomanacions internacionals, el que cal és posar en marxa mecanismes basats en el control de l’accés (especialment de les poblacions infantils, que són més vulnerables) d´aquest tipus de productes alimentaris insans. També control de la publicitat i promoció d’un etiquetatge clar respecte la qualitat nutricional de cada aliment. I l´aplicació de polítiques fiscals coherents amb les polítiques sanitàries, afavorint als aliments que han de formar part d´una dieta sana i equilibrada i penalitzant els que no ho son.
I en aquest sentit farem propostes, com a Catalunya Sí Que Es Pot, al proper Ple del Parlament, perquè l’alimentació insana no es un problema individual. És una pandèmia amb causes sistèmiques i estructurals. I davant d’aquestes causes cal fer política i valenta. Amb visió integral i amb voluntat de fer canvis estructurals. Propostes que no tenen perquè comportar despesa afegida. Sí estalvi. Però que evidentment, no serviran per a fer amics entre els lobbies d’aquest sector.
Marta Ribas 