investidura interruptus

Si la situació fos de normalitat, ahir hauria d’haver començat de debò la nova legislatura a Catalunya amb el debat d’investidura. Però no hi ha normalitat. I el que vam viure va ser una investidura interruptus.

La meva opinió: és el millor que podia passar, tal i com estava la cosa

mascara-puigdemont-efe

((fotografía de l’agència EFE))

La cosa estava massa liada:  una investidura que venia condicionada pel TC i amb un candidat que, amb tota seguretat, no seria a l’hemicicle. Entenc els motius del President Torrent per a considerar que la millor manera de garantir els drets de TOTS els diputats i diputades (de Puigdemont i de tota la resta) era no fer el debat d’investidura en aquestes circumstàncies.

Però jo afegeixo un altre motiu, que crec que és el que hi ha realment en el fons de la cosa, i que crec que cal anar explicant també amb claredat: Si ahir hi hagués hagut el debat d’investidura, avui estaríem pitjor.

Si ahir hi hagués hagut investidura, avui hi hauria més gent afectada per la macro causa judicial contra la via unilateral d’independència (per començar, els membres de la nova Mesa del Parlament que haguéssin avalat fer el debat sense el candidat al Parlament)

Si hi hagués hagut investidura, avui els ex consellers i ex membres de la Mesa del Parlament que ja tenen causa oberta (els que estan a presó i els que no) tindrien el seu procés més difícil, perquè  haurien sumat una nova desobediència conscient al TC

I si ahir hi hagués hagut el investidura, avui Puigdemont no seria President de la Generalitat. Perquè avui no hi hauria publicació al Diari Oficial, ni signatura del Rei, i probablement ja hi hauria activada la suspensió cautelar per part del Tribunal Constitucional.

I em pregunto: realment valen la pena tots aquests costos judicials i dolorosos, per no res?

Ahir Roger Torrent va decidir guanyar temps i evitar aquest escenari per avui. Em sembla bé.

Però ara cal saber per a què servirá aquest temps.

Tot plegat haurà estat un pas sense sentit si només serveix per tornar al mateix punt, en bucle, d’aquí a quinze dies o un mes.

Goso sugerir a JxCat, ERC i CUP que aprofitin aquest “kit-kat” per abordar el moment amb una mirada diferent. Si realment l’independentisme vol fer valer la majoria parlamentària que ha obtingut a les darreres eleccions, potser els serviria treballar, ara si, un pla de legislatura. Un pla de Govern que els permeti explicar clar què volen fer (i què no faran). Deixar la grandiloqüència i els debats només de persones i baixar a l’arena, per començar a avançar. Sovint, quan el fons, el pla, el projecte es consensua, els debats de noms es desbloquegen.

Mentrestant,  no me’n puc estar de recordar que no hi ha temps a perdre, que la gent espera. La gent a la que jo represento i escolto. La que vol que es posin els reforços necessaris a la sanitat pública per desbloquejar la saturació a urgències i als CAPS, la que vol que els responguin ràpid si tenen dret o no a la Renda Garantida de Ciutadania, la que vol saber si els projectes de la seva entitat social, cultural o cívica podran realitzar-se aquest any i depenen de si hi ha Govern o no per a convocar subvencions…

Temps de pausa. Espero que serveixi per a la reflexió, i no per a augmentar la tensió.

 

Anuncis

Carta oberta a l’Alfred Bosch

Porto dies escoltant com ERC a Barcelona relaciona, sense rubor, la seva decisió respecte els Pressupostos municipals de la capital catalana amb el que fem el grup parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot al Parlament respecte els Pressupostos de la Generalitat per l’any vinent. Aquest cap de setmana he escoltat, per boca del portaveu dels republicans al consistori barceloní, Alfred Bosch, com es tornava a usar aquest argument per a justificar que enguany votaran en contra dels Pressupostos presentats pel govern municipal de BComú i PSC. Arribat a aquest punt, no me’n puc estar de fer-li arribar a l’Alfred Bosch i a la gent d’ERC 4 reflexions i una petició:

1.Senyor Bosch, si jo fos regidora o militant d’ERC a qualsevol dels més de 900 municipis que no són Barcelona ciutat, em sentiria ofesa. És d’un ‘barcelonacentrisme’ insultant considerar que els posicionaments polítics respecte els Pressupostos de la Generalitat de Catalunya han de respondre a lògiques barcelonines. Parlem dels Pressupostos que han de donar resposta a les necessitats de tot el país, també de tot el món local del país.

2. Darrera l’argument que es pot pactar vot favorable a un lloc per vot favorable a l’altre, sense importar quin sigui el contingut d’allò que es vota, hi ha una rèmora molt preocupant de mala política (alguns en dirien vella política). No vull pensar que el seu partit decideix així els seus vots en les principals lleis del país (com és la de Pressupostos)

3. Parlant de contingut, puc entendre que ERC Barcelona tingui diferències respecte la proposta del govern municipal de BComú i PSC. Però el que li he sentit argumentar aquest cap de setmana, quant a contingut, bàsicament és l’incompliment de compromisos durant l’any 2016 respecte Metro Marina, trasllat de la presó Model i gratuïtat del transport públic per als menors de 16 anys. Tots tres temes són, curiosament, de competència autonòmica, no pas municipal… sigui com sigui són temes que el govern de Barcelona ha mostrat voluntat de fer, substituint la falta d’acció de la Generalitat (que és a qui pertoca) i que, pel que jo sé, s’està treballant per a tancar el més aviat possible acord amb la Generalitat (en algun cas amb conselleries gestionades per ERC) per a poder-ho realitzar.

Entenc que si tot el que té a criticar dels pressupostos pel 2017 a Barcelona són incompliments de coses del 2016 que no depenen només de l’ajuntament, vol dir que no ha trobat elements de gruix a la proposta de pressupostos municipals per l’any vinent per a argumentar un vot en contra…

Nosaltres, en canvi, al Parlament, només fem que acumular informació (via premsa, per cert) de detalls dels possibles pressupostos de la Generalitat per l’any vinent que res tenen a veure amb uns pressupostos que realment apostin per fer un esforç per la justícia social. (de moment només apareixen detalls respecte ingressos – política fiscal)

4. Catalunya Sí Que Es Pot encara no ha decidit què votarà a uns Pressupostos de la Generalitat que encara no sabem ni com seran (especialment quant a despesa). De fet, dia rere dia oferim diàleg i negociació al Govern (en concret al cap del seu partit, el conseller Oriol Junqueras) per a que ens informi de què preveu incloure als pressupostos i per a que puguem intentar pactar com fer-los més socials i obtenir així un suport més ampli al Parlament. Però resulta que encara no hi ha hagut ni una sola reunió real, amb dades, de diàleg i negociació sobre els Pressupostos entre Junqueras o el seu equip, i nosaltres. Crec que no és aquest el cas del que està passant respecte el projecte de comptes municipals de la ciutat de Barcelona per l’any vinent.

 

petició:

Així doncs, i a mode de conclusió d’aquesta carta oberta, em permeto demanar-li, senyor Bosch, que si vostè vol votar NO als Pressupostos barcelonins, faci-ho i justifiqui-ho amb elements de contingut d’aquests. I si resulta que el motiu real és que volen dificultar-li a partir d’ara la gestió al govern municipal de Barcelona, només per interessos del seu partit cara al proper cicle electoral, expliqui-ho també.

Però si us plau, deixi d’usar-nos d’excusa al Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot, fins i tot deduint què votarem en temes que encara nosaltres no hem pogut ni valorar perquè no tenim el contingut per a debatre-ho com cal.

salutacions

Marta Ribas Frías, coordinadora nacional d’ICV i diputada de CatSíQueEsPot

Ens n’hem sortit!

Dijous passat es va debatre al Ple del Parlament la Moció sobre aliments que fan emmalaltir que vam presentar com a Catalunya Sí Que Es Pot, després de la interpel.lació feta al conseller de Salut al Ple anterior. Era una moció complexa i llarga, amb mesures d’afectació a àmbits ben diversos, com ara la publicitat, l’etiquetatge, l’agricultura, política fiscal, educació, salut, afers socials, compra pública…  I pràcticament totes les mesures que vam proposar s’han aprovat. Les més destacades, segurament:

  • crear un impost per a les begudes amb excés de sucre o sodi que sigui efectiu durant l’any 2017
  • regular eficaçment la publicitat dels productes amb excés de sucre, sal, greixos… especialment en la franja de publicitat destinada al públic infantil i juvenil
  • limitar l’existència de productes insans en totes les instal.lacions públiques (no només a les escoles)

Però deixeu-me’n destacar una, de mesura aprovada, la del primer punt de la moció, que és de vital importància per a capgirar polítiques públiques respecte d’aquest tema que afecta greument la nostra salut pública:

  • El Govern haurà d’elaborar, durant l’any vinent, un sistema de categorització d’aliments sans/insans, en base a les recomanacions de l’OMS i a les bases de la dieta mediterrània- per tant, amb criteris de salut pública, i no en base al que volen els lobbies del sector-  que serà la referència per a qualsevol de les polítiques públiques que es facin al respecte d’aquest tema.

També he de referir-me, per a lamentar-ho, que dues de les mesures més importants d e la moció, en canvi, no van prosperar, per aliança de JxSi i la dreta (PP en un cas, i PP i C’s en l’altre) Són aquestes:

  • impost per als aliments que tinguin excés de sucre, sodi o greixos.
  • prestació de 100€ mensuals per a infant a càrrec per a les famílies amb dificultats econòmiques, per a garantir a totes les famílies que tenen els recursos mínims per a poder garantir alimentació saludable als fills i filles.

Per si us interessa el tema, aquí teniu l’enllaç amb la seqüència del debat de la Moció a la sessió de dijous passat del Ple del Parlament:  http://www.parlament.cat/web/canal-parlament/sequencia/videos/index.html?p_cp1=7816106&p_cp3=7816907

 

Aliments insans, efectes en la salut i polítiques públiques al respecte

Menjar malament ens emmalalteix i ens mata. I això és el que està passant a Catalunya avui en dia. I les polítiques públiques ho permeten, si és que no ho afavoreixen.

Sobre això vaig interpel·lar ahir el conseller de Salut al Parlament, amb voluntat de visibilitzar un problema de salut pública de primer ordre i, evidentment, de plantejar propostes per a revertir-lo ((aquí podeu veure la interpel·lació http://www.parlament.cat/web/canal-parlament/sequencia/videos/index.html?p_cp1=7790532&p_cp3=7790746 ))

El tema, però, es mereix una entrada al bloc per recollir algunes dades, aclarir alguns conceptes (que la simplicitat dels missatges de twitter han pervertit) i provocar, si és possible, reflexió i debat seriós i rigorós a qui em llegeixi.

Unes quantes dades per a situar-nos:

Tres quartes parts de la nostra dieta actualment no és ni sana, ni nutritiva, ni de proximitat, ni fresca, ni natural. És bàsicament producte processat, que inclou excés de sal, sucres o greixos saturats.

En un país que presumim de tenir la millor dieta del món, la mediterrània, en algun moment de la història recent alimentar-nos ha passat de ser un acte nutritiu a una causa de malaltia.

Menjar ens emmalalteix

L’Alimentació insana està al darrera de les principals malalties que afecten la població: diabetis tipus 2, obesitat, malalties cardiovasculars, o certs tipus de càncer –el d’estómac i el de colon. La suma d’aquestes malalties causa la mort d’unes 90 mil persones a Espanya cada any, (11 mil a Catalunya) segons l’informe elaborat l’Aliança per l’Alimentació Saludable amb la campanya “Dame veneno” (http://vsf.org.es/dame-veneno )

Però també causen despeses evitables: només el cost sanitari directe de la diabetis tipus 2, obesitat i malalties cardiovasculars suposen un 26% de la despesa sanitària anual a Catalunya (segons estudi de l’any passat de la UB i la UIC) Això són uns 2.200M€ l’any.

cada dia que passa, menjar ens emmalalteix més :

En només dues dècades les xifres de població infantil amb sobrepès o obesitat a casa nostra s’han triplicat. És un problema que pateixen gairebé la meitat d’infants a Catalunya, segons dades de l’ Enquesta de Salut pública. Això és problema de present, però sobretot de futur: poden arrossegar seqüel.les de salut per a tota la vida, i es calcula que hi pot haver una reducció d’esperança de vida de 10 anys.

Quant a població adulta,  ja és un 51% la població catalana que té o obesitat o sobrepès.

I ens emmalalteix amb biaix de classe i de gènere:

I és que l’elecció del que mengem respon molt més a causes estructurals, que a decisions individuals.

La diferència de preu entre una dieta sana i una d’insana és d’un euro i mig per persona i dia. Per una família això pot comportar una diferència de més de 100€ per setmana.

Això fa que un 44% de la població a Catalunya no pugui seguir les recomanacions nutricionals d’una dieta sana, perquè no la poden pagar. Si a més volem que consumeixin producte local, fresc, de temporada, cal afegir-hi un 25% més de sobrecost. I si volem el prèmium de ser menjar ecològic, un 35% més.

Per tant, no. NO es pot atacar aquest problema de salut pública només amb campanyes d’educació que al·ludeixen a la responsabilitat individual de cadascú:

Cal un gir en les polítiques. Calen respostes carregades d’ideologia. I calen respostes múltiples i coordinades. Que ataquin les causes socials, econòmiques i culturals que causen aquest problema.

Quines són aquestes causes?:

Són múltiples, però el factor més importat, sens dubte, és el canvi de patró alimentari amb un increment molt important d’aliments processats que tenen alts continguts en greixos insans, sal i sucres afegits, com ja he comentat abans.

Aquest canvi l’han provocat les grans indústries alimentàries, que s’han convertit en un dels principals lobbies al món, i exerceixen el seu poder:

* amb un bloqueig constant de mesures per a identificar amb claredat el bon o mal perfil nutricional d’un aliment. (un 64% dels consumidors no entén res de les etiquetes sobre valors nutricionals i ingredients)

* inundant el mercat amb la seva publicitat enganyosa: 1 de cada 4 euros gastats en publicitat a Espanya (i a Catalunya) està relacionat amb l’alimentació. I molts d’aquests anuncis van destinats directament a la població infantil.

* i exercint l’especulació financera en el sector alimentari fent que s’hagi abandonat la preferència per l’agricultura comunitària o de proximitat. I fent que la que sobreviu ho faci a preus gens competitius al mercat. (accessibles, per tant, només a certes classes socials): En els últims 50 anys a l’Estat Espanyol s’han perdut 112 explotacions agrícoles o ramaderes al dia. Els darrers 8 anys el ritme s’ha duplicat. I això tb passa en les fases de transformació i comercialització. S’ho estan quedant tot les grans corporacions

Ja no entro en l’efecte que té també això en les condicions laborals en el sector primari (a tot el món) i en els efectes mediambientals (de pesticides, nitrats o cultius transgènics, o desaparició de biodiversitat…), ni en com tot plegat encara pot anar a pitjor si s’aproven i apliquen nous tractats comercials internacionals com el TTIP o el CETA

HI HA ALTERNATIVA:

Davant la magnitud del problema, la resposta de l´administració (tant l’espanyola com la catalana) s´ha basat només en campanyes amables de promoció de bons hàbits alimentaris i de salut. Segons la OMS, aquestes mesures s´han mostrat del tot ineficaces per reduir el problema.

Així, seguint les recomanacions internacionals, el que cal és posar en marxa mecanismes basats en el control de l’accés (especialment de les poblacions infantils, que són més vulnerables) d´aquest tipus de productes alimentaris insans. També control de la publicitat i promoció d’un etiquetatge clar respecte la qualitat nutricional de cada aliment. I l´aplicació de polítiques fiscals coherents amb les polítiques sanitàries, afavorint als aliments que han de formar part d´una dieta sana i equilibrada i penalitzant els que no ho son.

I en aquest sentit farem propostes, com a Catalunya Sí Que Es Pot, al proper Ple del Parlament, perquè l’alimentació insana no es un problema individual. És una pandèmia amb causes sistèmiques i estructurals. I davant d’aquestes causes cal fer política i valenta. Amb visió integral i amb voluntat de fer canvis estructurals. Propostes que no tenen perquè comportar despesa afegida. Sí estalvi. Però que evidentment, no serviran per a fer amics entre els lobbies d’aquest sector. 

 

Fent memòria sobre l’exclusió sanitària a Catalunya

targeta-sanitaria

Ahir el Govern de la Generalitat va donar llum verda al Projecte de llei d’accés universal a l’assistència sanitària 270b040c-c3aa-4472-8521-01e0bcde9f7b. És una bona notícia. Bona per a tota la gent afectada, o sigui, tota la societat catalana. I no m’estendré a explicar-ho perquè s’ha fet mil cops, que excloure persones de l’accés a l’assistència sanitària té efectes en la salut pública de tota la societat on viuen, a banda de ser més costós econòmicament a la llarga per al sistema sanitari d’aquell país.

No puc estar-me’n, però, d’expressar en aquest post 3 elements que m’han sorprès del tractament mediàtic que s’ha donat al tema, i que em fan tornar a caure en la tristor de veure com ni tan sols el periodisme té memòria, ni ganes de fer periodisme.

1 – en general, els mitjans han donat per bona la versió que ahir donava la portaveu del Govern Neus Munté sobre el fet que, a Catalunya, no s’ha exclòs a ningú de l’atenció sanitària des que el govern del PP va aprovar el nefast decret de 2012 que excloïa diversos col·lectius d’aquest dret. I es dona per bo sense ni tan sols contrastar-ho, ni mirar l’hemeroteca…

Us faig memòria: sense mitjans, via voluntariat, i amb molt d’esforç, les entitats de la xarxa Lapasucat (http://lapasucat.blogspot.com.es/)  porten des del 2012 denunciant l’exclusió existent a Catalunya. Aquí un exemple:  http://www.eldiario.es/catalunyaplural/diarisanitat/portes-sistema-sanitari-public_6_388171199.html

2 – enlloc, a cap mitjà, he vist que s’hagi esmentat que aquesta llei ja es va tramitar la legislatura passada – via projecte de llei presentat pel grup parlamentari d’ICV-EUiA – i que no es va aprovar a temps, abans d’acabar la legislatura, perquè CiU va usar el filibusterisme parlamentari de demanar prorrogues dels terminis per evitar complir així amb la tramitació d’urgència que s’havia pactat. (aquí una notícia apareguda a l’abril de 2015, quan la llei va passar el debat de totalitat al Parlament i va iniciar la seva tramitació http://www.aldia.cat/espanya/noticia-parlament-estudiara-donar-assistencia-sanitaria-irregulars-no-estiguin-empadronats-20150429194911.html )

Aquest punt no el trec per reivindicar, o rendir comptes, de la feina feta -que seria prou lícit- sinó per recordar-li al país i als seus mitjans de comunicació que aquesta llei fa més d’un any que podria ser una realitat a Catalunya. Que així ens vam instar els grups parlamentaris a l’abril de 2015 permetent que es tramités la proposta que jo vaig defensar, i que per motius espuris i gens justificables de la majoria de governabilitat d’aleshores (CiU-ERC), que és la mateixa que la d’ara substituint Unió per altres, hem perdut un any i mig en un tema que SI que corria pressa.

3 – tampoc a cap mitjà he vist que hagin parlat amb les nombroses entitats, institucions i partits que hem fet al·legacions o propostes de millora al text que ara ha aprovat el Govern. Estic segura que d’això encara tenim molt de temps per davant de parlar-ne en detall, així que no m’estenc. Tindrem temps i espai, entre d’altres, quan la llei entri a tramitació al Parlament. Però ja us avanço que és millorable. Molt.

Sigui com sigui, benvingut projecte de llei del Govern. Ja era hora. Junts pel Si el va prometre el 9N de l’any passat i finalment un any després entrarà al Parlament. Ara cal que el rematem bé i sigui realment útil per a la ciutadania que el necessita.

 

Sobre discurs del President Puigdemont al Debat de Política General: Canvi de paraules… però hi haurà canvi de fets?

parlament

Balanç: de 9 mesos o de 5 anys?

9 mesos. És el temps que porta al Govern el President Puigdemont. Aquest matí ell mateix en feia balanç en l’inici del Debat de Política General. Un balanç triomfalista… massa

Només fa falta un pèl de sentit comú per entendre que, en 9 mesos, no s’han construït les depuradores que hi ha per tot Catalunya, ni cap línia de tren o metro, ni s’ha creat un “sistema educatiu d’èxit” o “universitats top “ dels rànquings –paraules del President-, ni s’ha creat o canviat un model turístic… per esmentar només alguns exemples dels que ha posat el President

De fet, en 9 mesos el Govern de Junts pel Si ni tan sols ha aprovat lleis. Ni la dels Pressupostos. I per tant, el què ha fet aquest govern és mantenir, sobretot, les mateixes polítiques que han dut a terme els dos governs d’Artur Mas i CiU els darrers 5 anys. Polítiques que sobretot han estat marcades pels seus primers 2 anys (2011 i 2012), quan Mas va governar amb el suport del PP al Parlament i van aprovar un munt de lleis regressives i desreguladores –via lleis òmnibus- que encara no han estat revertides. I polítiques marcades per les retallades en inversió social d’aquells anys i els posteriors, que encara són vigents (ja que el Govern Puigdemont està governant amb pressupostos de 2015 del Govern Mas prorrogats, i sense fer ús del marge de maniobra que el Govern actual té via modificacions pressupostàries per a canviar-ne les prioritats)

Com a exemple simbòlic, el que passa amb la Renda Mínima d’Inserció, que continua aplicant-se retallada de criteris quan més pobresa i desigualtat tenim com a societat.

Canvi de paraules …

Sigui com sigui, s’ha de reconèixer que avui, en el discurs d’una hora i 40 minuts del President Puigdemont, hem sentit un discurs, uns arguments, unes paraules, que res tenen a veure amb les que escoltàvem en boca del President Mas els darrers 5 anys. Puigdemont parla de lluita contra les desigualtats, de sostenibilitat i eficiència energètica com a prioritats, de factors socials i salut o educació, de necessitat de més personal públic als serveis bàsics (mestres, mossos i metges).

Hi ha hagut un canvi de paraules, d’un discurs neoliberal pur del senyor Mas, a un discurs de social-liberalisme, per a etiquetar-lo d’alguna forma. Però només són paraules, no fets.

Puigdemont ha parlat del país que volem, no del país que tenim. I ho ha fet confonent, volgudament, aquests dos conceptes. Així, i només així, s’entén que el President parli d’un sistema educatiu d’èxit que redueix el fracàs escolar –i no reconegui que el motiu d’aquesta reducció és que els i les joves ja no abandonen els estudis per anar a treballar, perquè no hi ha feina- o no reconegui que som a la cua de la cua d’Europa en percentatge d’inversió en educació, com diu el darrer informe de la Fundació Bofill (http://www.fbofill.cat/publicacions/reptes-de-leducacio-catalunya-anuari-2015)

Només confonent realitats amb voluntats es pot afirmar que es prioritza la infància quan el més calent està a l’aigüera respecte el desplegament pendent de la Llei d’Infància i Adolescència i quan informes diversos ens mostren que encara hi ha un de cada 4 infants vivint sota el llindar de la pobresa a Catalunya.

I només amb voluntat de confondre es pot dir que s’estan complint un 75% de les propostes aprovades al Ple emergència social del març passat, o es pot mostrar cofoisme respecte situació del sistema sanitari públic català quan som la segona comunitat autònoma, per la cua, en inversió en sanitat pública per habitant. Aquí un informe que ho rebat:   http://www.fadsp.org/index.php/sample-sites/manifiestos/1296-los-servicios-sanitarios-de-las-ccaa-informe-2016

Canvi de fets?

Però preferim ser constructius i reconèixer que, de les paraules del President, si entenem que són sobre el país que volem, algunes ens poden agradar. I que ara el que toca és remar totes plegades per a fer realitat allò que sí que corre pressa de debò en aquest país.

I com que ho volem de debò, oferim una via: són les resolucions que presentarem en aquest Ple de Debat de Política General des del grup parlamentari de CatSiQueEsPot. Resolucions per a posar solucions aquest curs polític a situacions greus de desigualtats socials i de gènere, a mesures de millora democràtica i dels nostres serveis públics bàsics, per a tenir recursos per a fer-ho a través de polítiques fiscals redistributives, i per a donar solució també al conflicte polític entre Catalunya i Espanya que requereix d’un referèndum si o si, amb garanties i amb conseqüències jurídiques i polítiques.

L’objectiu és passar de les paraules, als fets. Corre pressa. Demà, i en el debat de Pressupostos d’aquí a un mes, veurem si hi ha voluntat real o no

Mals inicis…

5 notícies em fan acabar avui el dia amb el mal gust de boca que estem tenint molts mals inicis per a les noves legislatures catalana i espanyola, i un molt mal inici d’any:

1 – l’acord de PP, PSOE i C’s per a la Mesa del Congreso, que va lligat a la voluntat de fer impossible que En Comú-Podem (però també la marea gallega i Compromís) tinguem grup propi al Congrés dels Diputats. I que fa presagiar un possible bloc contrari als interessos de Catalunya a la cambra baixa de Les Corts. Però que sobretot demostra que el PSOE no ha sabut llegir ni entendre encara l’expressió tan clara que hi va haver el 20D de la plurinacionalitat que existeix a Espanya i que ha d’estar representada al Congrés.

2 – l’afirmació d’Oriol Junqueras, que demà serà nomenat vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Finances, que potser no s’aproven Pressupostos de la Generalitat, aquest any 2016, i que aniríem tirant tot l’any amb pressupostos prorrogats. Això significa que no s’aplicarà cap nova mesura valenta per atacar la situació d’emergència social de la ciutadania de Catalunya, i que ni tan sols compliran amb el Pla de Xoc promès a la CUP (que ja era totalment insuficient, com vaig argumentar en un post anterior)

3 – el primer nomenament que ha fet el nou Govern de la Generalitat (tot i que per via indirecta, a través del Consell de Govern de la CCMA): Saül Gordillo nou director de Catalunya Ràdio. Periodista expert en xarxes, però totalment bolcat al procés, ex soci del nou President Puigdemont, proposat per ERC (que fa ben poc s’omplien la boca de “desgovernamentalització” i “despartidització” dels mitjans públics) i que genera poca esperança que farà retornar la ràdio pública de Catalunya al paper de ser la ràdio de totes i tots els catalans. I els rumors apunten que hi haurà nomenament imminent d’un nou director de TV3, i que podria ser encara un perfil per l’estil…

4 – i demà el que es farà oficial és el nou Govern de la Generalitat. Almenys els nous consellers i conselleres. Caldrà donar-los un marge de temps per demostrar quin tarannà tenen i què pensen fer (marge curt, però, que ja portem 3 mesos perduts i moltes emergències a resoldre acumulades). Però de moment, també en això comencem malament: difuminen Treball i Benestar en una sola conselleria, quan son dues de les prioritats clares i principals que cal abordar. I de nou es repeteix l’esquema convergent de situar Medi Ambient i sostenibilitat en la conselleria de Territori i infraestructures. Clar, que seria utòpic esperar res diferent quan el govern torna a ser presidit per CDC, i aquesta àrea també la porta Convergència.

5 – i per acabar, però no per això menys important, avui hem tingut noves mostres de masclisme: des del més brutal que acaba amb la vida d’una dona (a Vila-seca, primera víctima mortal de la violència masclista a Catalunya aquest any) , fins al més acceptat però no per això menys perillós, de considerar objecte de crítica que una diputada vagi amb la seva criatura de mesos al Congrés per a poder exercir la seva tasca de diputada i, alhora, donar de mamar la criatura.

No anem bé…